Avui, la classe ha estat destinada a treballar en petit grup per posar en comú les lectures que cada grup havia escollit. A l’hora de comentar la nostra lectura, “Educar en una cultura de l’espectacle”, l’autor ens explica, mitjançant unes metàfores, la societat actual, les seves característiques –multisensorial, dinàmica, emotiva...- i quin és el paper de l’educador en aquest llarg viatge. Després de discutir-ho amb les companyes m’he donat compte que la nostra feina requereix que ens haguem d‘adaptar als canvis constants de la nostra cultura per tal de donar resposta a les exigències que l’educació i la societat ens demana. A idear noves maneres més gràfiques i visuals per captar l’atenció dels alumnes. A aprendre a ensenyar coses que ni tan sols dominem i, a introduir les emocions a dins les aules i donar-li una importància grandíssima a l’hora de construir coneixements, tenint en compte que venim d’un estil educatiu que reprimia les emocions i les considerava prescindibles per aprendre. Però, davant d’aquesta cultura, són varies les preguntes que em sorgeixen, com són: Els actuals i futurs alumnes seran més coneixedors de tot, o el fet que puguem disposar de tota la informació que vulguem amb tan sols un “click” fa que no hi hagi interès per aprendre les coses perquè requereix temps i ningú el vol perdre? Aquesta manca de paciència s’ha de limitar? Ara aprendre és saber manejar un ordinador o qualsevol altre aparell tecnològic?
No hay comentarios:
Publicar un comentario